Tot i la meva coneguda incomoditat a la foscor, és un plaer passejar pel Born de nit. Acostar-se a Santa Maria del Mar, veure-la plena de gom a gom, amb la porta tancada, amb un pobre que demana almoïna amb un respecte impropi del seu estat de necessitat, amb terrasses de bar properes amb les taules il•luminades amb espelmes. Són els detalls els que et recorden que ens trobem al segle XXI. Anem a prendre una copa de vi en un local que recorda una antiga bodega, amb parets altes de pedra. Amb un vi negre de la Terra Alta, convenientment avaluat per la meva companya d’aventura, passem una hora de conversa sucosa i fluïda abans d’anar cap a la nostra destinació de la nit: l’Espai Sucre, al carrer Princesa. Hi havíem reservat taula uns dies abans.

Arribem amb les 21 hores tocades. Poca gent ocupa les 8 taules que hi ha. Després el relacions públiques (perquè bàsicament aquesta va ser la seva tasca) ens apunta que aquesta baixa assistència és inhabitual i que pot ser deguda a la Fira Alimentaria, que es desenvolupa aquests dies. També ens comenta que han vingut de Discovery Channel per filmar com s’ho fan, i que han rodat amb 3 càmeres (això, ja us ho dic jo, és una demostració de força per part de la cadena).

Donat que havíem de matinar al dia següent, sobretot jo, adoptem una certa moderació pel que fa a la tria del menjar. Ara bé, no som pas conservadors. Triem dos menús petits, cadascun amb el seu corresponent maridatge de vi (és a dir, una copa per plat, convenientment enunciat cada vegada per qui ens servia la taula). Els menús eren els següents (prepareu el pitet!):
- “ginger ale”, cogombre i xarup de pinya-estragó;
- crema de castanyes amb albercoc, coco i amaretto;
- cremós de caramel, salat, cafè i whisky fumat;

d’una banda, i de l’altra,
- xocolata amb vinagre, maduixa, menta i pebre;
- tòfona, mantega, avellana, cacau
- barra energètica de xocolata, gelat de pa negre, tanzanie 75%, i alfàbrega.

Com tenim encara una mica de gana, demanem un altre plat més cadascun, un gelat de bacon amb malibú, i un pa amb oli d’oliva i formatge. Obrint territori cap al salat.

Amb el cafè ens serveixen autèntiques delicatessen, com ara un xupa-xups de mandarina i coco, o un núvol de pebre, o altres petites joies en format de galeta, de magdalena o de polvoró.

Us ho podeu imaginar, no? Va ser tot un concert de “mmms” i “oooohs” amb tornades com « boníssim » o « extraordinari ». L’única falta estructural a l’Espai que vaig trobar, i ara tornem a la meva escassa visibilitat nocturna, va ser una certa dificultat per moure’m dins el petit recinte. En aquest sentit, vaig agrair que fóssim tan pocs clients. El preu final va ser d’uns 59 euros per persona, però quina nit la d’aquell dia! La nota no pot ser menor d’un 9,5.

He anat a menjar a dues calçotades en el termini d’un mes, una a Valls, el passat 19 de gener, una altra a Salomó, aquest passat 16 de febrer. A la de Valls vam començar prenent una cervesa “Rosita” a la plaça amb els amics, a la segona vam estar jugant una bona estona a un camp de futbol amb els nens dels companys de la feina i després amab els grans. La primera va ser al Restaurant Masia Bou, el segon al Restaurant El Jardí.



Van haver diferències, però el ritual va ser idèntic. Ens posem el pitet, bevem vi del porró, ens atipem de calçots (treient les capes socarrimades i encara calentes de la ceba, deixant-nos els dits com acabats de sortir la carbonera, mullem el calçot en la salsa romesco, i vinga, cap dins)… Després mengem la botifarra amb mongetes, i finalment unes costelles de xai. En el cas del restaurant de Salomó, també entren al menú les carxofes, però no en sóc molt partidari. He parlat del vi, oi? Doncs això.



En aquesta més recent de Salomó em vaig encarregar de portar uns papers en què recollia frases de l’equip. Llavors vaig demanar a la cuina del restaurant un cistell de vímet que em van cedir gentilment, hi vaig abocar els papers convenientment doblegats, i amb el cistell al cap em vaig presentar davant la nombrosa audiencia (entre 50 i 60 persones) amb la intenció que treiessin un paper del cistell, llegissin la frase i endevinessin a qui pertanyia. No arribaven a la vintena, i vaig conduir la funció de la forma més àgil que sabia fer. Em vaig guardar un últim paper a la butxaca, perquè la millor frase, i la que requeria més elaboració, sortís l’última. Així, vaig treure d’una bossa de mà 3 guions, de forma que es va improvisar una mena d’obra de teatre amb 4 protagonistes. Crec que va funcionar.



Ara bé, he tingut una impressió forta mentre jugava a futbol amb nens d’altres. Aquella terrible sensació de que jo perdia les forces mentre els nens tenien una bateria inesgotable que els feia tornar a demanar la pilota. Una vegada i una altra. De sobte, m’he vist a mi mateix de petit, i he apreciat infinitament al meu pare.

Agafo el tren que arribarà poc després de les 10 del matí a Manresa, en un diumenge fresc amb núvols i clars. En el trajecte, el revisor insta a dos sud-americans que viatgen sense bitllet a que abandonin el comboi a la propera parada. L’andana en què baixen està força abandonada i solitària. Un dels dos fa gestos exagerats, l’altre mira a terra amb una cara més d’adormit que de compungit.

Ja arribat a Manresa, els meus peus es dirigeixen de forma natural pel carrer del Born fins a la Plaça de Sant Domènec. Allà trobo una mena de cabina de pedra convertida en oficina turística amb futlletons de la ciutat i programes de mà de la Fira de l’Aixada, que és el que he vingut a veure. Faig una passejada i torno al punt de trobada amb l’Anna, l’estació de RENFE. Baixant pel Born a mà dreta veig unes parades de mercat, encara poques, amb força conserves i olor suau de peix en sal. Força nens pels carrers, fins i tot els que no es poden aixecar per si sols del cotxet, porten globus rosats.

L’Anna arriba puntual i ens disposem a aparcar. M’informa que el seu León ha estat apedregat aquell mateix divendres mentre estava aparcat, per tant condueix un altre cotxe. Trigarem uns 20 minuts a trobar on deixar-lo estacionat: la ciutat ja està ben plena de manresans i de turistes. M'explica diversos projectes de renovació de la ciutat, entre ells que el camí de Sant Jaume (o camino de Santiago) passi per Manresa.



A la Fira de l’Aixada, la ciutat es converteix en un gran plató amb un munt d’extres vestits com a l’època medieval. A més dels inevitables músics, joglars i gegants, hi ha gremis d’artesans que mostren els seus oficis: picapedrers, tapissers, ceramistes, cistellers, joiers… Ara bé, hi ha una representació principal que explica la història d’una important sequera que va patir la ciutat de Manresa al segle XIV. Els consellers de la ciutat, davant una situació límit (“7 anys sense ploure”), van decidir construir una sèquia que portés aigua del Llobregat. El rei Pere III hi va donar el vist-i-plau, però l’obra va patir un obstacle inesperat. El bisbe de Vic, Galceran Sacosta, com a senyor jurisdiccional de la parroquia de Sallent, no va deixar que la sèquia passés per terres propietat de l’Església. S’iniciaven unes llargues i tenses negociacions. Aquí és on entra el mite: un raig d’una llum misteriosa procedent de Montserrat hauria arribat fins l’església del Carme, convertint-se en una mena de senyal diví que hauria fet canviar de parer al Bisbe de Vic. Sigui per aquesta o altra raó, la importancia d’aquesta obra civil per la ciutat de Manresa ha estat cabdal, i així s’ha convertit en festa.

Al matí es fa la representació de l’entrada del Rei Pere III a la ciutat. Puja al seu cavall a la Plaça de Sant Domènec i es dirigeix a la Plaça Major pel carrer de Sant Miquel. Aquesta via fa pujada i és plena a vessar. Els vianants no podem gairebé avançar de tanta gentada, i sentim cada vegada més a prop els intimidants tambors que precedeixen la comitiva reial. Un cop a la Plaça Major, es fa la representació al balcó de l’Ajuntament de la conversa entre els consellers de la ciutat de Manresa i el rei Pere III per trobar solucions al conflicte de la sèquia. Per fer un gran efecte, hi ha un falconer que crida a un falcó perquè es posi en el seu braç, i l’animal vola, travessa la plaça i… decideix aturar-se just al balcó de sobre. Ara bé, hi ha una segona au que, aquesta vegada sí, situarà les seves garres al lloc correcte, al braç del falconer, sent motiu d’admiració. L’altre falcó decideix que el seu lloc preferit és a dalt de tot de la senyera que oneja a l’Ajuntament.

Passem una estona per la Seu de Manresa, començada al segle XIV i acabada al XVI, és un temple interessant per fora i meravellós per dins. Hi hauré de fer una visita més pausada. Ens dirigim cap a la Plaça Milcentenari, on es fan representacions de lluites i picabaralles medievals. Abans, però, ens creuem amb un jove actor que em ven un sirvencis per dos euros. Així em transformo, doncs, en un actor més dins l’època medieval.



Al centre de la ciutat hi ha una ruta gastronòmica, però es nota que alguns volen fer caixa i els preus són molt alts. Dirigim les nostres passes al Restaurant Vermell, on em demano uns canalons, un salmó al forn i un flam de formatge. Amb tallat i beguda, són 22 euros. Tot força bo. Mentre els homes i dones medievals omplen la panxa, ens dirigim cap al Parc de la Seu, a veure unes precioses vistes de l’entorn manresà.

Cap a les 5 de la tarda ens vam acostar a veure els balls i dites de les zíngares a la Plaça Major. Per allà a la vora es movien força polítics satisfets per la capacitat de convocatoria de la festa. Desplaçar-s’hi per Manresa a peu per aquestes hores de vegades pot ser difícil, i requereix paciencia i cames fortes. També anem a veure la sortida del Bisbe Galceran Sacosta, clarament representat com el dolent de la pel•lícula. Lamentablement, però, jo al dia següent matino força, i per tant no em puc quedar a veure la representació del "Miracle” a l’església del Carme. Aquest és, doncs, un repte pendent, que tant de bo pugui fer amb la millor de les anfitriones que pugui tenir Manresa.

Poc després de les tres de la tarda vam entrar al Restaurant Ànima, situat al carrer Àngels, 6, al barri del Raval. Té un entorn alegrement eixordidor: davant de l’Institut d’Educació Secundària Miquel Tarradell la mainada es persegueix i xiscla fent sonar la caòtica simfonia de la infància. Bona part són fills de la nova immigració.

Vam haver d’esperar una mica, perquè hi havia cua per poder accedir a una taula. Jo tenia previst que ens acomodessin al seu acollidor interior, però finalment ens van preparar una taula prop de la sortida. El vi de la casa jo el situaria a la zona mitja-alta dels que he tastat d’aquesta condició. Jo em vaig demanar una esqueixada de bacallà de primer, i un risotto servit amb tomàquet i nata de segon. Estava tot força bo, i puc donar fe que el salmó que va demanar la meva acompanyant també mereixia elogis. De postres, jo em vaig demanar un dolç de xocolata i la meva acompanyant una panacota de maracuyà (una mena de flam amb un raig de grosella per sobre), tot molt gustós. Incloent el cafè, tot va costar una mica menys de 14 € per persona. Al meu parer, estaven ben pagats.

Si hem de posar una queixa, sens dubte és pel servei. La persona que ens va atendre potser tenia un mal dia, però el client d’això no en té cap culpa. Se la notava poc predisposada a escoltar les peticions, respondre els duotes i servir els bons plats preparats a la cuina amb la delicadesa requerida. Així les coses, la nota final és un 7,5.



Després vam fer una passejada que ens va dur per indrets de Barcelona tremendament evocadors. Passejant per la magnètica plaça de Sant Galdric, veient sucar la xocolata amb melindros a una granja del carrer Xuclà, deixant-se endur per la rauxa entrant al paradís de la xocolata al carrer del Carme, travessant la Rambla perseguint el flaire del cacau i les galetes exageradament bones… en poques paraules, abocats als perillosos abismes de la temptació. Quina tarda la d’aquell dia!

Me n’havien parlat molt bé de l’ambient del restaurant japonès Kibuka-Verdi, però no hi vam poder entrar perquè, de forma excepcional, aquell dilluns estava tancat. Per tant, ens havíem de bellugar. Com ja m’havia fet la idea de menjar per primera vegada en un japonès, vaig insistir en el mateix tipus de cuina i vam anar a parar al Kibuka-Goya. A Barcelona feia un ambient de fred implacable, gairebé sòlid, per això ens va agradar l’escalfor del local, ple a vessar de get, i per això ens vam quedar força astorats quan la cambrera ens va dir que encara no hi havia taula per nosaltres i que ens havíem d’esperar fora. No la vam fer cas del tot, clar. Qualsevol tornava a sortir.

No vam haver d’esperar gaire, però. Ens vam quedar una mica apretadets respecte a les taules veïnes, amb poc espai per posar la jaqueta i per asseure-s’hi. Per acompanyar vam demanar una copa de vi blanc. I a partir d’aquí les imprecisions, perquè no sabré dir-ho. Primer de tot, una sopa. De segon, mentre em barallava com un inexpert amb els palets, uns rotllets de sushi California (sí, ja ho sé, ja ho sé, ara tothom pensa que sóc un covard i que m’hauria d’haver comportat com un home i demanar alguna cosa que fos el més proper possible a la cultura japonesa… però va resultar que estavan boníssims!, i amb una mica de wasabi, encara més!!). Després una mena de verdura arrebossada per sucar en una altra salsa. I finalment, un pudding de dolç de llet.

El tracte és millorable i vaig tenir la impressió que el negoci aviat s’ofegarà d’èxit. Això sí, el dinar estava força bo i em van quedar ganes de repetir, sens dubte. El preu, uns 13 euros per persona, em va semblar que entrava dins d'un marge raonable. Per tant, la nota que li posem és un 8!