Ja arribat a Manresa, els meus peus es dirigeixen de forma natural pel carrer del Born fins a la Plaça de Sant Domènec. Allà trobo una mena de cabina de pedra convertida en oficina turística amb futlletons de la ciutat i programes de mà de la Fira de l’Aixada, que és el que he vingut a veure. Faig una passejada i torno al punt de trobada amb l’Anna, l’estació de RENFE. Baixant pel Born a mà dreta veig unes parades de mercat, encara poques, amb força conserves i olor suau de peix en sal. Força nens pels carrers, fins i tot els que no es poden aixecar per si sols del cotxet, porten globus rosats.

L’Anna arriba puntual i ens disposem a aparcar. M’informa que el seu León ha estat apedregat aquell mateix divendres mentre estava aparcat, per tant condueix un altre cotxe. Trigarem uns 20 minuts a trobar on deixar-lo estacionat: la ciutat ja està ben plena de manresans i de turistes. M'explica diversos projectes de renovació de la ciutat, entre ells que el camí de Sant Jaume (o camino de Santiago) passi per Manresa.

A la Fira de l’Aixada, la ciutat es converteix en un gran plató amb un munt d’extres vestits com a l’època medieval. A més dels inevitables músics, joglars i gegants, hi ha gremis d’artesans que mostren els seus oficis: picapedrers, tapissers, ceramistes, cistellers, joiers… Ara bé, hi ha una representació principal que explica la història d’una important sequera que va patir la ciutat de Manresa al segle XIV. Els consellers de la ciutat, davant una situació límit (“7 anys sense ploure”), van decidir construir una sèquia que portés aigua del Llobregat. El rei Pere III hi va donar el vist-i-plau, però l’obra va patir un obstacle inesperat. El bisbe de Vic, Galceran Sacosta, com a senyor jurisdiccional de la parroquia de Sallent, no va deixar que la sèquia passés per terres propietat de l’Església. S’iniciaven unes llargues i tenses negociacions. Aquí és on entra el mite: un raig d’una llum misteriosa procedent de Montserrat hauria arribat fins l’església del Carme, convertint-se en una mena de senyal diví que hauria fet canviar de parer al Bisbe de Vic. Sigui per aquesta o altra raó, la importancia d’aquesta obra civil per la ciutat de Manresa ha estat cabdal, i així s’ha convertit en festa.

Al matí es fa la representació de l’entrada del Rei Pere III a la ciutat. Puja al seu cavall a la Plaça de Sant Domènec i es dirigeix a la Plaça Major pel carrer de Sant Miquel. Aquesta via fa pujada i és plena a vessar. Els vianants no podem gairebé avançar de tanta gentada, i sentim cada vegada més a prop els intimidants tambors que precedeixen la comitiva reial. Un cop a la Plaça Major, es fa la representació al balcó de l’Ajuntament de la conversa entre els consellers de la ciutat de Manresa i el rei Pere III per trobar solucions al conflicte de la sèquia. Per fer un gran efecte, hi ha un falconer que crida a un falcó perquè es posi en el seu braç, i l’animal vola, travessa la plaça i… decideix aturar-se just al balcó de sobre. Ara bé, hi ha una segona au que, aquesta vegada sí, situarà les seves garres al lloc correcte, al braç del falconer, sent motiu d’admiració. L’altre falcó decideix que el seu lloc preferit és a dalt de tot de la senyera que oneja a l’Ajuntament.

Passem una estona per la Seu de Manresa, començada al segle XIV i acabada al XVI, és un temple interessant per fora i meravellós per dins. Hi hauré de fer una visita més pausada. Ens dirigim cap a la Plaça Milcentenari, on es fan representacions de lluites i picabaralles medievals. Abans, però, ens creuem amb un jove actor que em ven un sirvencis per dos euros. Així em transformo, doncs, en un actor més dins l’època medieval.

Al centre de la ciutat hi ha una ruta gastronòmica, però es nota que alguns volen fer caixa i els preus són molt alts. Dirigim les nostres passes al Restaurant Vermell, on em demano uns canalons, un salmó al forn i un flam de formatge. Amb tallat i beguda, són 22 euros. Tot força bo. Mentre els homes i dones medievals omplen la panxa, ens dirigim cap al Parc de la Seu, a veure unes precioses vistes de l’entorn manresà.

Cap a les 5 de la tarda ens vam acostar a veure els balls i dites de les zíngares a la Plaça Major. Per allà a la vora es movien força polítics satisfets per la capacitat de convocatoria de la festa. Desplaçar-s’hi per Manresa a peu per aquestes hores de vegades pot ser difícil, i requereix paciencia i cames fortes. També anem a veure la sortida del Bisbe Galceran Sacosta, clarament representat com el dolent de la pel•lícula. Lamentablement, però, jo al dia següent matino força, i per tant no em puc quedar a veure la representació del "Miracle” a l’església del Carme. Aquest és, doncs, un repte pendent, que tant de bo pugui fer amb la millor de les anfitriones que pugui tenir Manresa.

Vam haver d’esperar una mica, perquè hi havia cua per poder accedir a una taula. Jo tenia previst que ens acomodessin al seu acollidor interior, però finalment ens van preparar una taula prop de la sortida. El vi de la casa jo el situaria a la zona mitja-alta dels que he tastat d’aquesta condició. Jo em vaig demanar una esqueixada de bacallà de primer, i un risotto servit amb tomàquet i nata de segon. Estava tot força bo, i puc donar fe que el salmó que va demanar la meva acompanyant també mereixia elogis. De postres, jo em vaig demanar un dolç de xocolata i la meva acompanyant una panacota de maracuyà (una mena de flam amb un raig de grosella per sobre), tot molt gustós. Incloent el cafè, tot va costar una mica menys de 14 € per persona. Al meu parer, estaven ben pagats.

Si hem de posar una queixa, sens dubte és pel servei. La persona que ens va atendre potser tenia un mal dia, però el client d’això no en té cap culpa. Se la notava poc predisposada a escoltar les peticions, respondre els duotes i servir els bons plats preparats a la cuina amb la delicadesa requerida. Així les coses, la nota final és un 7,5.

Després vam fer una passejada que ens va dur per indrets de Barcelona tremendament evocadors. Passejant per la magnètica plaça de Sant Galdric, veient sucar la xocolata amb melindros a una granja del carrer Xuclà, deixant-se endur per la rauxa entrant al paradís de la xocolata al carrer del Carme, travessant la Rambla perseguint el flaire del cacau i les galetes exageradament bones… en poques paraules, abocats als perillosos abismes de la temptació. Quina tarda la d’aquell dia!

No vam haver d’esperar gaire, però. Ens vam quedar una mica apretadets respecte a les taules veïnes, amb poc espai per posar la jaqueta i per asseure-s’hi. Per acompanyar vam demanar una copa de vi blanc. I a partir d’aquí les imprecisions, perquè no sabré dir-ho. Primer de tot, una sopa. De segon, mentre em barallava com un inexpert amb els palets, uns rotllets de sushi California (sí, ja ho sé, ja ho sé, ara tothom pensa que sóc un covard i que m’hauria d’haver comportat com un home i demanar alguna cosa que fos el més proper possible a la cultura japonesa… però va resultar que estavan boníssims!, i amb una mica de wasabi, encara més!!). Després una mena de verdura arrebossada per sucar en una altra salsa. I finalment, un pudding de dolç de llet.

El tracte és millorable i vaig tenir la impressió que el negoci aviat s’ofegarà d’èxit. Això sí, el dinar estava força bo i em van quedar ganes de repetir, sens dubte. El preu, uns 13 euros per persona, em va semblar que entrava dins d'un marge raonable. Per tant, la nota que li posem és un 8!

........

Jo em vaig demanar uns canelons casolans i un milfulles de bacallà. Ens van oferir unes olives, que no es van estar després de cobrar. A més, em va venir de gust una copeta de vi rosat, i crec que aquí la vaig encertar: era fresc, suau i amb un gust un pèl joganer. L’encisadora Victòria A. va voler un gratacels de tomàquet i un carpaccio de bacallà, que va maridar amb una copa de vi blanc.

Els meus canelons no eren res de l’altre dijous: freds per fora, cremant per dins, encara que la carn era gustosa. Entre el primer i el segon plat se’m van endur els coberts sense que me n’adonés. Quan hi vaig caure ja tenia el segon plat a taula, així que em vaig haver d’aixecar per demanar-los. Amb el milfulles, però, vaig quedar més content. Aixó sí, una única incisió amb el ganivet i la forquilla va ser suficient per a arruïnar la seva atractiva presentació. El gust del peix era sec, però per compensar-ho hi havia una salsa al fons del plat de sabor molt delicat i agraït.

De postres, vaig degustar una mousse de 3 xocolates, servida en una mena de got baix. Tot i que potser l’hagués preferida un xic més freda, estava molt bona en cadascuna de les seves capes. Per acabar, un tallat, que estava per sobre de la meva mitjana habitual i em va deixar un bon cos.

Tot plegat va costar una mica menys de 22 euros per persona. Quan vaig ser a Oviedo fa un parell de mesos, per aquest mateix preu em vaig atipar com un xai de dues mares. Sí, ja ho sé, a Barcelona tot és car i en aquella zona potser encara més! Ara bé, aquest és un factor a considerar a l’hora de fer la meva valoració de tot plegat: un 6,5!!

Un cop fora, en un breu passeig des de l’Avinguda Francesc Tarradellas fins a Passeig de Gràcia vam poder comprovar que la ciutat de Barcelona es troba ara a la consulta del dentista. Molt soroll i algun costat paral•litzat. Personalment, quan vaig arribar a casa, l’anestèsia total va actuar amb eficàcia. Vaig dormir força bé.