"I mentre a Barcelona s'anava produint tota una vida nova, i els pirates, els espardenyers i els escapats de les fàbriques es convertien en grans industrials, mentre els botiguerets arraconadors de sous, es trobaven amb un capital gras i es dedicaven a les noves construccions i a l'engrandiment de la ciutat, aquesta aristocràcia sense imaginació, sense una ombra d'iniciativa, es va anar desinflant, empobrint, anorreant del tot. Certs elements sortits de l'esmentada classe de famílies es modernitzaren, pactaren amb allò que ells en deien la gent ordinària, representada pels industrials, i amb un matrimoni, diguem-ne morganàtic, es convertí en un bon negoci per a determinades famílies. Altres tingueren la sort d'una feliç inversió de capital o els afavoriren circumstàncies especialíssimes. A altres, com els Lloberola, no els tocà altre remei que una anul·lació absoluta perquè la decadència que duien a la sang ja no tenia gens de força per a reaccionar".

A lo largo del libro hay un par de referencias a Marcel Proust y otra al "Crimen y castigo" de Dostoievski. Son listones altísimos, e intentarlos mirar cara a cara ya da una medida de la ambición de Josep Maria de Sagarra. "Vida privada" (1932) sale en años convulsos en la historia de Cataluña y de España, aún sin intuir los horrores de la posterior guerra civil, cuando las preocupaciones aún se ceñían al cambio de valores sociales y a su plasmación en el ámbito laboral y familiar. Como tantas otras veces, a través de la ficción se describen hechos reales con personajes que, en su momento, se podían identificar.

Todo gira alrededor de la familia Lloberola, una saga burguesa en decadencia anímica y próxima a la ruina económica. Tras una treintena de generaciones sin trabajar (literalmente, "sin levantar ni una paja del suelo"), su caída se hace evidente cuando un tapiz que presidía la sala verde de su casa de Sant Pere Més Baix es visto en el salón de otra casa. Los protagonistas son el patriarca Tomàs y sus hijos Frederic (jugador, mujeriego, útil para nada) y Guillem (el más capaz y corrompido). A su alrededor, una galería de personajes que permite visitar lo más distinguido y lo más barriobajero de los ambientes barceloneses de principios del siglo XX.

De este clásico de la literatura catalana (y universal) se puede aprovechar todo. Ël lenguaje es riquísimo y transmite el encanto de lo vivo. El autor domina el punto de vista y no tiene inconveniente en hacerle ver al lector que le lleva por donde él quiere. Y consigue saciar cualquier apetito de saber qué pasaba en la época que trata. Aunque fuera todo inventado, define las preocupaciones de un momento mejor que cualquier recopilación de hemeroteca o de dietarios personales. "Vida privada" no tiene nada que envidiar al Jonathan Franzen de "Las correcciones".

"Si mai publico res, ja sé que em diran que sóc fals i que sóc truculent, però és que la realitat no en pot ésser més, de truculenta. A la majoria de les persones, quan llegeixen una novel·la en la qual s'explica un fet que va lligat amb un altre, i amb un altre, i en la cadena dels esdeveniments semblen cada vegada més extraordinaris, i els personatges agafen un clarobscur sense terme mig, massa de melodrama, els fa l'efecte que tot allò és fals, que en la vida no és possible que es donin casos d'aquesta mena. I la veritat és completament al revés. En una ciutat com la nostra, aquí a Barcelona sense anar més lluny, i dintre les nostres relacions, et trobes amb personatges i amb combines que, si les escrius en un llibre, et diran que ets un imbècil. Creu-me. No hi ha necessitat d'esperar un crim sensacional i tèrbol, d'aquells que passen de tant en tant, i les porteres garratibades llegeixen en els diaris. Aquests crims, i aquests criminals absurds i pintorescs tenen, si vols, molt poca importància. En canvi, hi ha cada senyor i cada senyora, que ningú no en sospitaria mai res, que aparentment porten la vida més grisa i més correcta, que no són capaços de cap gest violent ni de res que tingui una mica de gràcia espectacular, i, si els poguessis guaitar per dins, si els poguessis seguir els passos inconfessables, tindries arguments que no se t'acabaries mai, però que no hi ha manera d'escopir-los a la cara del públic sense perill que t'apedreguin i et llencin de la societat com una mala bèstia indesitjable".