A “Els nois d’història” seguim la preparació d’uns alumnes per fer un examen que els pot obrir (o tancar) les portes cap a les prestigioses universitats d’Oxford i Cambridge. L’obra és tan inequívocament anglesa que fins i tot té una escena en francès (que a mi ja m’anava bé per practicar, però no sé què en pensaria algú que no n’hagués estudiat mai).

L’obra tracta de la funció de l’ensenyament a la vida, tant l’acadèmica com la que va més enllà de les aules. Com a connectors figuren recursos com l’homosexualitat més o menys latent d’alguns protagonistes o l’ús de música i cançons (algunes més antigues, d’altres més modernes, totes interessants). Més enllà d’idees-força com “els tòpics són divertits” o “ensenyar és passar el testimoni”, val la pena passar-s’hi per veure la quantitat de recursos desplegats a l’escena amb mitjans mínims.

L’autobus 24 ens portava des de Plaça Universitat fins al barri de Gràcia. Allà ens vam dirigir fins al carrer Progrés, on és el restaurant Goliard. No havíem reservat i no els quedava cap taula lliure, però sí que n’hi havia una desocupada durant una hora, i allà ens vam situar. Per beure, un vi negre somontano, d’olor penetrant i fresc, de gust amable. De primer vaig menjar dos mitjos plats de pastís fred d’albergínia, mató i tomàquets secs amb anxoves, d’una banda, i pop, patates i gaspatxo d’ametlles, per l’altra. De segon, no recordo el nom precís, però era ànec apilotat, amb una textura propera a la d’una hamburguesa, cuinada al punt, amb una salsa per sucar-hi pa. Tot força bo per la vessant del gust subtil. De postres em vaig demanar una panacotta amb sorbet de maduixes, però haig de reconèixer que era millor la trufa de xocolata a la taronja amarga, una autèntica delicia de les que fan embogir!

Com els clients que tenien reservada la nostra taula van arribar, vam marxar i vam anar a parar a un bar força animat on vam beure cadascú un mojito. Poc a poc però sense aturador, el local es va anar omplint encara més, i vam haver de marxar després de xerrar una estona forçant la veu. En resum, que quan una tarda-nit surt així de bé val la pena comentar-ho! I que n’hi hagi més!