Van haver diferències, però el ritual va ser idèntic. Ens posem el pitet, bevem vi del porró, ens atipem de calçots (treient les capes socarrimades i encara calentes de la ceba, deixant-nos els dits com acabats de sortir la carbonera, mullem el calçot en la salsa romesco, i vinga, cap dins)… Després mengem la botifarra amb mongetes, i finalment unes costelles de xai. En el cas del restaurant de Salomó, també entren al menú les carxofes, però no en sóc molt partidari. He parlat del vi, oi? Doncs això.

En aquesta més recent de Salomó em vaig encarregar de portar uns papers en què recollia frases de l’equip. Llavors vaig demanar a la cuina del restaurant un cistell de vímet que em van cedir gentilment, hi vaig abocar els papers convenientment doblegats, i amb el cistell al cap em vaig presentar davant la nombrosa audiencia (entre 50 i 60 persones) amb la intenció que treiessin un paper del cistell, llegissin la frase i endevinessin a qui pertanyia. No arribaven a la vintena, i vaig conduir la funció de la forma més àgil que sabia fer. Em vaig guardar un últim paper a la butxaca, perquè la millor frase, i la que requeria més elaboració, sortís l’última. Així, vaig treure d’una bossa de mà 3 guions, de forma que es va improvisar una mena d’obra de teatre amb 4 protagonistes. Crec que va funcionar.

Ara bé, he tingut una impressió forta mentre jugava a futbol amb nens d’altres. Aquella terrible sensació de que jo perdia les forces mentre els nens tenien una bateria inesgotable que els feia tornar a demanar la pilota. Una vegada i una altra. De sobte, m’he vist a mi mateix de petit, i he apreciat infinitament al meu pare.