Ja arribat a Manresa, els meus peus es dirigeixen de forma natural pel carrer del Born fins a la Plaça de Sant Domènec. Allà trobo una mena de cabina de pedra convertida en oficina turística amb futlletons de la ciutat i programes de mà de la Fira de l’Aixada, que és el que he vingut a veure. Faig una passejada i torno al punt de trobada amb l’Anna, l’estació de RENFE. Baixant pel Born a mà dreta veig unes parades de mercat, encara poques, amb força conserves i olor suau de peix en sal. Força nens pels carrers, fins i tot els que no es poden aixecar per si sols del cotxet, porten globus rosats.

L’Anna arriba puntual i ens disposem a aparcar. M’informa que el seu León ha estat apedregat aquell mateix divendres mentre estava aparcat, per tant condueix un altre cotxe. Trigarem uns 20 minuts a trobar on deixar-lo estacionat: la ciutat ja està ben plena de manresans i de turistes. M'explica diversos projectes de renovació de la ciutat, entre ells que el camí de Sant Jaume (o camino de Santiago) passi per Manresa.

A la Fira de l’Aixada, la ciutat es converteix en un gran plató amb un munt d’extres vestits com a l’època medieval. A més dels inevitables músics, joglars i gegants, hi ha gremis d’artesans que mostren els seus oficis: picapedrers, tapissers, ceramistes, cistellers, joiers… Ara bé, hi ha una representació principal que explica la història d’una important sequera que va patir la ciutat de Manresa al segle XIV. Els consellers de la ciutat, davant una situació límit (“7 anys sense ploure”), van decidir construir una sèquia que portés aigua del Llobregat. El rei Pere III hi va donar el vist-i-plau, però l’obra va patir un obstacle inesperat. El bisbe de Vic, Galceran Sacosta, com a senyor jurisdiccional de la parroquia de Sallent, no va deixar que la sèquia passés per terres propietat de l’Església. S’iniciaven unes llargues i tenses negociacions. Aquí és on entra el mite: un raig d’una llum misteriosa procedent de Montserrat hauria arribat fins l’església del Carme, convertint-se en una mena de senyal diví que hauria fet canviar de parer al Bisbe de Vic. Sigui per aquesta o altra raó, la importancia d’aquesta obra civil per la ciutat de Manresa ha estat cabdal, i així s’ha convertit en festa.

Al matí es fa la representació de l’entrada del Rei Pere III a la ciutat. Puja al seu cavall a la Plaça de Sant Domènec i es dirigeix a la Plaça Major pel carrer de Sant Miquel. Aquesta via fa pujada i és plena a vessar. Els vianants no podem gairebé avançar de tanta gentada, i sentim cada vegada més a prop els intimidants tambors que precedeixen la comitiva reial. Un cop a la Plaça Major, es fa la representació al balcó de l’Ajuntament de la conversa entre els consellers de la ciutat de Manresa i el rei Pere III per trobar solucions al conflicte de la sèquia. Per fer un gran efecte, hi ha un falconer que crida a un falcó perquè es posi en el seu braç, i l’animal vola, travessa la plaça i… decideix aturar-se just al balcó de sobre. Ara bé, hi ha una segona au que, aquesta vegada sí, situarà les seves garres al lloc correcte, al braç del falconer, sent motiu d’admiració. L’altre falcó decideix que el seu lloc preferit és a dalt de tot de la senyera que oneja a l’Ajuntament.

Passem una estona per la Seu de Manresa, començada al segle XIV i acabada al XVI, és un temple interessant per fora i meravellós per dins. Hi hauré de fer una visita més pausada. Ens dirigim cap a la Plaça Milcentenari, on es fan representacions de lluites i picabaralles medievals. Abans, però, ens creuem amb un jove actor que em ven un sirvencis per dos euros. Així em transformo, doncs, en un actor més dins l’època medieval.

Al centre de la ciutat hi ha una ruta gastronòmica, però es nota que alguns volen fer caixa i els preus són molt alts. Dirigim les nostres passes al Restaurant Vermell, on em demano uns canalons, un salmó al forn i un flam de formatge. Amb tallat i beguda, són 22 euros. Tot força bo. Mentre els homes i dones medievals omplen la panxa, ens dirigim cap al Parc de la Seu, a veure unes precioses vistes de l’entorn manresà.

Cap a les 5 de la tarda ens vam acostar a veure els balls i dites de les zíngares a la Plaça Major. Per allà a la vora es movien força polítics satisfets per la capacitat de convocatoria de la festa. Desplaçar-s’hi per Manresa a peu per aquestes hores de vegades pot ser difícil, i requereix paciencia i cames fortes. També anem a veure la sortida del Bisbe Galceran Sacosta, clarament representat com el dolent de la pel•lícula. Lamentablement, però, jo al dia següent matino força, i per tant no em puc quedar a veure la representació del "Miracle” a l’església del Carme. Aquest és, doncs, un repte pendent, que tant de bo pugui fer amb la millor de les anfitriones que pugui tenir Manresa.