Yo siempre he sido del Barça. Había puesto dos resultados en la porra, por dos euros cada uno: 0 – 3 y 1 – 3. El entrenador y yo coincidimos en el mismo lugar, pero apenas nos pudimos mirar de lejos, de tan lleno como estaba el local. Todos tenían ojos sólo para la pantalla de televisión, de dimensiones domésticas, situada en un soporte a unos dos metros y medio de altura.

Mientras yo sometía mis cervicales a una prueba de resistencia, también rescataba de mi memoria emociones del pasado. Igual era por la proximidad del entrenador, igual era porque lo que estaba viendo sobre el campo conectaba directamente con mi recuerdo infantil del fútbol. Esos días en los que sólo había una portería, un balón y muchos chavales que queríamos jugar. Con frecuencia no había espacio para un partido de fútbol corriente, así que la solución más fácil era que alguien se pusiese de portero y que el resto jugara un atac-i-gol (“un ataqui”), en formato todos contra todos. Fútbol directo: el que tuviera espacio para chutar, chutaba, y si entraba, magnífico. Y si no, a seguir corriendo.

Lo grandioso del actual Barça es que combina la obsesión de cualquier chaval de tener siempre como referencia los tres palos donde hay que marcar, con la sofisticación y entrega colectiva que se requiere de un adulto. Eso incluye dos dimensiones. Una, la defensiva (sin balón), en la que todos los jugadores actúan como lobos cazadores en manada con el objetivo de recuperar la pelota. Dos, la ofensiva (con balón), en la que los jugadores no sólo buscan al compañero, sino también, y aquí está lo difícil, el espacio aparentemente vacío que puede llenar el compañero para conseguir de forma más directa el objetivo del gol. Esto es lo más complejo del fútbol, porque si el balón no se mueve con fluidez el espacio puede ser rellenado por un jugador rival y, por tanto, se pierde la pelota. La magia de este Barça 2008-09, el primer Barça de Pep Guardiola como entrenador, es que consigue armonizar todos estos conceptos casi en cada partido, cuando muchas formaciones no llegan a conseguirlo nunca.

El ambiente del bar era irrespirable, pero no importó. Qué gozada de partido: Real Madrid, 2 – Fútbol Club Barcelona 6. Mejor que cualquier sueño, la síntesis entre el garabato de un niño y el cuadro genial. Y el Barça llega a principios del mes de mayo con posibilidad de ganar la Liga de Campeones, la Liga y la Copa del Rey. En los partidos decisivos que faltan pueden pasar muchas cosas: una tarjeta roja, un penalti, una lesión de un jugador clave en el minuto 5, o, sencillamente, un mal día. El Barça aspira a ganar tres títulos, y podría no ganar ninguno. Sin embargo, independientemente de los títulos que se consigan en los próximos días, ya se puede proclamar que otro fútbol distinto del que yo había visto o vivido hasta ahora era posible. Y está aquí, ahora mismo. Disfrutémoslo. He de decir que mi antiguo mister no hizo como otros merengues que abandonaron el local y la grada del Bernabeu cuando tenían el partido perdido. Fue y es un tipo noble y con espíritu deportivo.

“L’escriptor no fa un llibre, fa un text”

L’estudi de Joan Brossa es troba al primer edifici que construí Tusquets a Barcelona, al carrer de Gènova. És un edifici preciós, d’obra vista, amb portes distribuïdes de forma irregular a cadascun dels pisos. Cap pis s’assembla en la seva distribució a un altre; es necessiten uns senyals orientatius per a guiar els nouvinguts.

Quan Brossa obre la porta, veiem a l’interior cadires de director: (Buster) KEATON i SCORSESE als respatllers. Motlles de lletres i piles de fulls escampats per terra. Desordre. Ens convida a pujar uns quants pisos. Entrem dins un habitatge més corrent i endreçat.
Ja havia vist a Joan Brossa tres setmanes abans, a una exposició a la sala Tàndem de Barcelona. Té 77 anys i una aparença fràgil, amb els genolls carregats. Però la seva lucidesa i la seva mirada d’entremaliat, tranquil•la i perspicaç alhora, mostren una força interior descomunal.

A l’exposició de la Tàndem, sobre l’art del llibre com a llibre (no com a text: inclou il•lustracions, entre d’altres, de Tàpies i Miró), podem trobar una dedicatòria del llibre “U no és ningú” als “lluitadors del PSUC, amb l’horitzó dels quals ens hem identificat sempre les nostres aspiracions de guerrillers”.

- Jo he estat compromès, però no hi ha estat militant. No crec que per a ajudar a un partit s’hi hagi de ser militant. Si et necessiten, et criden i hi vas. Jo tenia un estudi al carrer de Balmes i allà hi anava molta gent a xerrar. Em deien: ‘podem venir diumenge?’. Jo deia ‘sí, ja podeu venir’. I jo me n’anava, els deixava a l’estudi i hi feien assemblees. Aleshores deien: ‘vés-te’n, en cas que vagi malament, tu no saps res i no t’enganxaran’. No ser militant no vol dir que no tinguis una opció política.

A la inauguració de l’exposició a la Tàndem hi vingueren molts intel•lectuals i amics i estudiosos de Brossa. Pere Gimferrer, amic seu, li féu un breu discurs-homenatge. Brossa fa un discurs sobre el motiu de l’exposició. Quan li fem l’entrevista, li preguntem sobre el tema i ell ens calca aquell discurs.

- Quan un escriptor escriu i publica, diu que ha fet un llibre. No. Ha fet un text. El llibre el deixen en mans de l’editor. El llibre és l’estoig que envolta el text. Si tens sentit creatiu, t’hi pots ficar. És més, ara he prescindit del text, només deixant el llibre. Hi tinc exposat un llibre que es diu PLUJA. Hi ha les pàgines mullades, no hi ha text. L’estoig és un element més, com a l’òpera, en què existeix la música i la lletra. En aquest cas, el text és la lletra i el llibre és la música.

Aquest home, artista (¡¡perdó, ell prefereix definir-se com poeta!!), treballa escrivint a mà. No utilitza ell la màquina d’escriure, la utilitza la seva companya, que ara no hi és. No té televisió, ni ganes. I, en veritat ni li fa falta.

- Ara m’han tret un CD-ROM. Se’m veu actuant i fent un joc de mans. 12 poetes: ho han fet junt amb l’Enciclopèdia Catalana. Hi veig una relació entre la poesia i la màgia blanca. Els jocs de mans són una cosa en què hom juga a la sorpresa, a la poesia també; hi ha una manipulació del llenguatge i d’altres objectes. El fotut és que els màgics no ho saben i els poetes... (riu). Però hi ha una relació que si n’ets conscient, t’enriqueix.

Mou poc les mans quan parla, però de tant en tant, si vol remarcar una frase, dóna un cop suau amb el dors de la mà a la taula. Em recorda una il•lustració de la seva exposició: Frègoli.

- Frègoli era un personatge que a casa meva en sentia parlar molt. En aquell moment, la gent anava als varietés com ara al cinema. I en Frègoli va crear un gènere, del que la gent n’estava molt sorpresa. Recordo un transformista que es treia el cap. M’espantà molt. El Frègoli va fer en teatre el que és ideal per a un poeta: donar molt en poc.

Brossa pensa que el novel•lista dóna poc en molt espai. Només en parla bé (i molt bé) de l’”Ulysses” de Joyce. Me’n recordo dels meus primers intents de lectura (per a mi, inacabada) de l’”Ulysses”, just a l’època en què pel Canal 33 s’emetien cortinetes dissenyades per Joan Brossa. Per aquell treball, Brossa només va cobrar l’entrada, perquè no hi va haver cap document que reflectís un acord econòmic.

- Sóc un passota perfecte en el tema dels diners. No vaig atinar quan m’ho van proposar i no vam fer tractes. A mi em va agradar la idea de fer poemes visuals mòbils. Però no tenien els aparells fotogràfics necessaris, i ho van fer com d’artesania. I quan els van acabar, aleshores els van rebre. M’agradà l’experiència.

Joan Fuster escriví al 1988 que els crítics tenien por a Brossa. La polèmica que se suscità l’any passat amb la instal•lació d’una estàtua a la Mina n’és un episodi més. L’estàtua mostrava el cap de Porcioles, alcalde de Barcelona durant el franquisme, en una safata, al seient d’una cadira de funcionari.

- I en faria una al Samaranch (president del COI). No me la deixaran fer, tot l’esport es ficaria amb mi. Si me l’encarreguessin m’ho rumiaria més, però faria una estàtua que fes una pudor que no et poguessis ni acostar. Samaranch és un bandarra perfecte.

No tenim espai per explicar el canvi de jaqueta de l’ara conservador Samaranch. Brossa va sempre que pot a la Filmoteca, és un entusiasta del cinema. Com ell va viure la guerra civil, parlem de ‘Tierra y libertad’ de Ken Loach i de ‘Libertarias’ de Vicente Aranda. Brossa ens explica la manca de sensibilitat artística d’Aranda, basant-se en una experiència personal amb ell. Aranda només parlava de Hitchcock, i no coneixia en Picasso. Li preguntem:

- Encara creus que la cultura és ‘la germana pobra’?

Sense vacil•lar:

- Pobríssima! L’art és un acte de llibertat, quan es condiciona aquest acte de llibertat, la cultura és una puta. El condicionant, sobretot, és econòmic. Una vegada, un noi que s’acabava de matricular a Belles Arts em va venir a veure per comentar-me que un discurs d’un professor no l’havia acabat de convèncer. Deia quelcom semblant a: ‘veig que hi ha molts deixebles i tots voleu pintar, però també voldreu viure de la pintura, i jo us donaré la fórmula. La fórmula són dues coses: la primera, important, conèixer gent amb poder econòmic i influència. Aquesta és bàsica. La segona, pintar. Però no us preocupeu perquè està admès tot’. Jo li vaig dir a aquest noi, ‘bé, conec pintors que fan això i no ho diuen, almenys aquest senyor ho reconeix’.

M’agradaria abastar en aquest espai la versatilitat i la riquesa cultural d’aquest home. Pel darrer Sant Jordi, al Dominical de “El Periódico de Catalunya” sortia el seu nom recomanant llibres de poesia en català. Quatre. Ell ni se’n recordava. Recomanava a Foix, un dels seus mestres; a Pere Gimferrer i Maria-Mercè Marçal, amics amb qui ha col•laborat més d’una vegada; i Enric Cassasses. Parlant d’aquests autors, s’entristeix quan parla de la poesia estèril i de molts poetes joves.

- Com deia Esquil, hi ha una veritat, però aquesta veritat es desplaça. Si tens gana, la veritat és menjar, si tens set, la veritat és beure. Quan vaig començar pensava que la rima era inútil. Vaig conèixer Foix, el poeta contemporani que més m’ha interessat. ‘tu fes sonets’, deia, ‘però això no vol dir que et quedis amb els sonets. Et donaran una gran soltura per a afinar l’eina’. Al principi no ho vaig creure, però vaig començar a escriure amb mètrica. La meva última aventura és la sextina, que és la composició més complicada que hi ha. Ara estic fent un altre llibre, que tindrà 77 poemes. Tinc ganes de treballar. Sóc vell, però no em considero acabat. Només ho estaré quan no tingui la capacitat de sorprendre’m.

Una reproducció del quadre “La vaileta” de Miró ens ha estat observant, amb els seus enormes i innocents ulls, durant l’entrevista. Li preguem que faci una composició visual de com veu la vida política actual. “Una cagarada”. Escatologia de vailet entremaliat.

Comentari del professor, en bolígraf vermell: Molt bé.

Y añado: lo que yo haga a partir de ahora, ¿afectará de alguna manera al blog?

Problemas:
1) hay años en los que he visto muy poca cosa;
2) aquí hay películas que me gustan menos que otras que compiten en años de mejor cosecha y que se han quedado fuera;
3) por la razón 2) no he podido colar a gente como Martin Scorsese o Terry Gilliam.

Dicho esto, ahí vamos:

1977: Encuentros en la tercera fase
1978: El árbol de los zuecos
1979: Apocalypse Now
1980: El hombre elefante
1981: En busca del arca perdida
1982: Gandhi
1983: La balada de Narayama
1984: La historia interminable
1985: El color púrpura
1986: El viaje a ninguna parte
1987: Dublineses
1988: Inseparables
1989: Delitos y faltas
1990: Eduardo Manostijeras
1991: El silencio de los corderos
1992: Ley 627
1993: Atrapado en el tiempo
1994: Tres Colores: Rojo
1995: Secretos y mentiras
1996: Lone Star
1997: La vida es bella
1998: Celebración
1999: American Beauty
2000: El camino a casa
2001: El viaje de Chihiro
2002: Ciudad de Dios
2003: Oldboy
2004: Million Dollar Baby
2005: Flores rotas
2006: Cartas desde Iwo Jima
2007: 4 meses, 3 semanas, 2 días
2008: Wall-E

Y las tuyas?

PS: a quien le interese el mismo juego, pero con discos de música, puede pinchar aquí.

La abuela Evangelina, que vive en l’Hospitalet y tiene 91 años, no se ha desplazado, pero sí sus hijos, en un itinerario largo en AVE y taxi de 300 km. Lo prefirieron así antes que coger el coche y hacer un viaje de 900 km en clima adverso. El comentario más repetido es que murió un viernes, el mejor día posible. A estas horas la tía Encarna ya está enterrada en un nicho junto a su madre.

Cuentan que al poco de nacer Encarna tuvo “una calentura”. Nunca habló. Emitía sonidos. No era particularmente agraciada y se quedó soltera. Siempre la he visto vestida de negro, excepto en una foto de su primera comunión. Tras la muerte de sus familiares de sangre después de la guerra, se vino a la casa familiar de mi abuela y allí vivió durante décadas. Aunque se expresaba a su manera, tenía conocimiento. Eso le permitió poder vivir sola durante once meses al año hasta casi cumplir los 80. Se rompió la pierna y a partir de entonces siempre necesitó atenciones, muchas veces contra su voluntad, puesto que prefería volver a casa.

Su lenguaje era muy básico. Mi madre era la persona que mejor la entendía, y con quien tenía lo más parecido a conversaciones normales. Yo me quedé en el vocabulario básico: “prrrá” (dinero), “tubutiuuu” (anda ya!), “tís” (sí), “wapuuu” (guapo), y expresiones similares. No le costaba hacerse entender. Siempre daba dinero a los nietos de su cuñada cuando llegábamos y cuando nos marchábamos. El poco que tuviera.

Muchas veces, de pequeño y de adolescente, dormí en su habitación, que tenía dos camas. Se levantaba muy temprano y de forma silenciosa para hacer sus quehaceres en el corral. Fue la primera mujer a la que vi teñirse el pelo. Era presumida, le gustaba ponerse guapa frente al espejo. También comí de las galletas que ella recibía de parte de la Unión Europea. La última vez que la vi fue en agosto del 2003, ya en la residencia, muy delgada, con el pelo definitivamente blanco. No es la imagen que retendré de ella: siempre será esa mujer que, al llegar finales de agosto, y acabarse las vacaciones se levantaba para despedirnos a las 7 de la mañana y, cuando el coche arrancaba para volver a l’Hospitalet, agitaba los brazos mientras se hacía cada vez más y más pequeña, hasta que se volvía al interior de la casa donde siempre vivió en paz. Que descanses y un beso, tía.