“L’escriptor no fa un llibre, fa un text”

L’estudi de Joan Brossa es troba al primer edifici que construí Tusquets a Barcelona, al carrer de Gènova. És un edifici preciós, d’obra vista, amb portes distribuïdes de forma irregular a cadascun dels pisos. Cap pis s’assembla en la seva distribució a un altre; es necessiten uns senyals orientatius per a guiar els nouvinguts.

Quan Brossa obre la porta, veiem a l’interior cadires de director: (Buster) KEATON i SCORSESE als respatllers. Motlles de lletres i piles de fulls escampats per terra. Desordre. Ens convida a pujar uns quants pisos. Entrem dins un habitatge més corrent i endreçat.
Ja havia vist a Joan Brossa tres setmanes abans, a una exposició a la sala Tàndem de Barcelona. Té 77 anys i una aparença fràgil, amb els genolls carregats. Però la seva lucidesa i la seva mirada d’entremaliat, tranquil•la i perspicaç alhora, mostren una força interior descomunal.

A l’exposició de la Tàndem, sobre l’art del llibre com a llibre (no com a text: inclou il•lustracions, entre d’altres, de Tàpies i Miró), podem trobar una dedicatòria del llibre “U no és ningú” als “lluitadors del PSUC, amb l’horitzó dels quals ens hem identificat sempre les nostres aspiracions de guerrillers”.

- Jo he estat compromès, però no hi ha estat militant. No crec que per a ajudar a un partit s’hi hagi de ser militant. Si et necessiten, et criden i hi vas. Jo tenia un estudi al carrer de Balmes i allà hi anava molta gent a xerrar. Em deien: ‘podem venir diumenge?’. Jo deia ‘sí, ja podeu venir’. I jo me n’anava, els deixava a l’estudi i hi feien assemblees. Aleshores deien: ‘vés-te’n, en cas que vagi malament, tu no saps res i no t’enganxaran’. No ser militant no vol dir que no tinguis una opció política.

A la inauguració de l’exposició a la Tàndem hi vingueren molts intel•lectuals i amics i estudiosos de Brossa. Pere Gimferrer, amic seu, li féu un breu discurs-homenatge. Brossa fa un discurs sobre el motiu de l’exposició. Quan li fem l’entrevista, li preguntem sobre el tema i ell ens calca aquell discurs.

- Quan un escriptor escriu i publica, diu que ha fet un llibre. No. Ha fet un text. El llibre el deixen en mans de l’editor. El llibre és l’estoig que envolta el text. Si tens sentit creatiu, t’hi pots ficar. És més, ara he prescindit del text, només deixant el llibre. Hi tinc exposat un llibre que es diu PLUJA. Hi ha les pàgines mullades, no hi ha text. L’estoig és un element més, com a l’òpera, en què existeix la música i la lletra. En aquest cas, el text és la lletra i el llibre és la música.

Aquest home, artista (¡¡perdó, ell prefereix definir-se com poeta!!), treballa escrivint a mà. No utilitza ell la màquina d’escriure, la utilitza la seva companya, que ara no hi és. No té televisió, ni ganes. I, en veritat ni li fa falta.

- Ara m’han tret un CD-ROM. Se’m veu actuant i fent un joc de mans. 12 poetes: ho han fet junt amb l’Enciclopèdia Catalana. Hi veig una relació entre la poesia i la màgia blanca. Els jocs de mans són una cosa en què hom juga a la sorpresa, a la poesia també; hi ha una manipulació del llenguatge i d’altres objectes. El fotut és que els màgics no ho saben i els poetes... (riu). Però hi ha una relació que si n’ets conscient, t’enriqueix.

Mou poc les mans quan parla, però de tant en tant, si vol remarcar una frase, dóna un cop suau amb el dors de la mà a la taula. Em recorda una il•lustració de la seva exposició: Frègoli.

- Frègoli era un personatge que a casa meva en sentia parlar molt. En aquell moment, la gent anava als varietés com ara al cinema. I en Frègoli va crear un gènere, del que la gent n’estava molt sorpresa. Recordo un transformista que es treia el cap. M’espantà molt. El Frègoli va fer en teatre el que és ideal per a un poeta: donar molt en poc.

Brossa pensa que el novel•lista dóna poc en molt espai. Només en parla bé (i molt bé) de l’”Ulysses” de Joyce. Me’n recordo dels meus primers intents de lectura (per a mi, inacabada) de l’”Ulysses”, just a l’època en què pel Canal 33 s’emetien cortinetes dissenyades per Joan Brossa. Per aquell treball, Brossa només va cobrar l’entrada, perquè no hi va haver cap document que reflectís un acord econòmic.

- Sóc un passota perfecte en el tema dels diners. No vaig atinar quan m’ho van proposar i no vam fer tractes. A mi em va agradar la idea de fer poemes visuals mòbils. Però no tenien els aparells fotogràfics necessaris, i ho van fer com d’artesania. I quan els van acabar, aleshores els van rebre. M’agradà l’experiència.

Joan Fuster escriví al 1988 que els crítics tenien por a Brossa. La polèmica que se suscità l’any passat amb la instal•lació d’una estàtua a la Mina n’és un episodi més. L’estàtua mostrava el cap de Porcioles, alcalde de Barcelona durant el franquisme, en una safata, al seient d’una cadira de funcionari.

- I en faria una al Samaranch (president del COI). No me la deixaran fer, tot l’esport es ficaria amb mi. Si me l’encarreguessin m’ho rumiaria més, però faria una estàtua que fes una pudor que no et poguessis ni acostar. Samaranch és un bandarra perfecte.

No tenim espai per explicar el canvi de jaqueta de l’ara conservador Samaranch. Brossa va sempre que pot a la Filmoteca, és un entusiasta del cinema. Com ell va viure la guerra civil, parlem de ‘Tierra y libertad’ de Ken Loach i de ‘Libertarias’ de Vicente Aranda. Brossa ens explica la manca de sensibilitat artística d’Aranda, basant-se en una experiència personal amb ell. Aranda només parlava de Hitchcock, i no coneixia en Picasso. Li preguntem:

- Encara creus que la cultura és ‘la germana pobra’?

Sense vacil•lar:

- Pobríssima! L’art és un acte de llibertat, quan es condiciona aquest acte de llibertat, la cultura és una puta. El condicionant, sobretot, és econòmic. Una vegada, un noi que s’acabava de matricular a Belles Arts em va venir a veure per comentar-me que un discurs d’un professor no l’havia acabat de convèncer. Deia quelcom semblant a: ‘veig que hi ha molts deixebles i tots voleu pintar, però també voldreu viure de la pintura, i jo us donaré la fórmula. La fórmula són dues coses: la primera, important, conèixer gent amb poder econòmic i influència. Aquesta és bàsica. La segona, pintar. Però no us preocupeu perquè està admès tot’. Jo li vaig dir a aquest noi, ‘bé, conec pintors que fan això i no ho diuen, almenys aquest senyor ho reconeix’.

M’agradaria abastar en aquest espai la versatilitat i la riquesa cultural d’aquest home. Pel darrer Sant Jordi, al Dominical de “El Periódico de Catalunya” sortia el seu nom recomanant llibres de poesia en català. Quatre. Ell ni se’n recordava. Recomanava a Foix, un dels seus mestres; a Pere Gimferrer i Maria-Mercè Marçal, amics amb qui ha col•laborat més d’una vegada; i Enric Cassasses. Parlant d’aquests autors, s’entristeix quan parla de la poesia estèril i de molts poetes joves.

- Com deia Esquil, hi ha una veritat, però aquesta veritat es desplaça. Si tens gana, la veritat és menjar, si tens set, la veritat és beure. Quan vaig començar pensava que la rima era inútil. Vaig conèixer Foix, el poeta contemporani que més m’ha interessat. ‘tu fes sonets’, deia, ‘però això no vol dir que et quedis amb els sonets. Et donaran una gran soltura per a afinar l’eina’. Al principi no ho vaig creure, però vaig començar a escriure amb mètrica. La meva última aventura és la sextina, que és la composició més complicada que hi ha. Ara estic fent un altre llibre, que tindrà 77 poemes. Tinc ganes de treballar. Sóc vell, però no em considero acabat. Només ho estaré quan no tingui la capacitat de sorprendre’m.

Una reproducció del quadre “La vaileta” de Miró ens ha estat observant, amb els seus enormes i innocents ulls, durant l’entrevista. Li preguem que faci una composició visual de com veu la vida política actual. “Una cagarada”. Escatologia de vailet entremaliat.

Comentari del professor, en bolígraf vermell: Molt bé.