A “Els nois d’història” seguim la preparació d’uns alumnes per fer un examen que els pot obrir (o tancar) les portes cap a les prestigioses universitats d’Oxford i Cambridge. L’obra és tan inequívocament anglesa que fins i tot té una escena en francès (que a mi ja m’anava bé per practicar, però no sé què en pensaria algú que no n’hagués estudiat mai).

L’obra tracta de la funció de l’ensenyament a la vida, tant l’acadèmica com la que va més enllà de les aules. Com a connectors figuren recursos com l’homosexualitat més o menys latent d’alguns protagonistes o l’ús de música i cançons (algunes més antigues, d’altres més modernes, totes interessants). Més enllà d’idees-força com “els tòpics són divertits” o “ensenyar és passar el testimoni”, val la pena passar-s’hi per veure la quantitat de recursos desplegats a l’escena amb mitjans mínims.

L’autobus 24 ens portava des de Plaça Universitat fins al barri de Gràcia. Allà ens vam dirigir fins al carrer Progrés, on és el restaurant Goliard. No havíem reservat i no els quedava cap taula lliure, però sí que n’hi havia una desocupada durant una hora, i allà ens vam situar. Per beure, un vi negre somontano, d’olor penetrant i fresc, de gust amable. De primer vaig menjar dos mitjos plats de pastís fred d’albergínia, mató i tomàquets secs amb anxoves, d’una banda, i pop, patates i gaspatxo d’ametlles, per l’altra. De segon, no recordo el nom precís, però era ànec apilotat, amb una textura propera a la d’una hamburguesa, cuinada al punt, amb una salsa per sucar-hi pa. Tot força bo per la vessant del gust subtil. De postres em vaig demanar una panacotta amb sorbet de maduixes, però haig de reconèixer que era millor la trufa de xocolata a la taronja amarga, una autèntica delicia de les que fan embogir!

Com els clients que tenien reservada la nostra taula van arribar, vam marxar i vam anar a parar a un bar força animat on vam beure cadascú un mojito. Poc a poc però sense aturador, el local es va anar omplint encara més, i vam haver de marxar després de xerrar una estona forçant la veu. En resum, que quan una tarda-nit surt així de bé val la pena comentar-ho! I que n’hi hagi més!

El tren no fa honor a la seva merescuda fama i arriba amb puntualitat a l’estació de tren de Vic. Just al costat hi ha una modesta parada on puc agafar futlletons informatius del Mercat de la Música Viva de Vic, àgils i prou ben dissenyats, convenientment explicats per un jove somrient ben despert. Prop de la Plaça de l’Estació fa olor a fregit, però no en veig l’origen. Tampoc el tornaria a sentir a les properes hores.

Pujant pel carrer Verdaguer veig carrets plens i bosses a reventar: la gent fa les compres de dissabte. Hi ha un mercat, on gosaria dir que un 75% dels que hi passen són dones. Dones de més de 50 anys molt ben pentinades remenen la roba amb l’agilitat de qui creu que s’hi continua excavant trobarà un tresor. En canvi, les dones amb cotxets amb infants passen a tota velocitat pel bell mig de les parades. Volen que les mirin. Si tinguessin pressa de debò passarien pel lateral, molt més transitable. En diversos llocs de la ciutat es podrien fer rallies de cotxets de nens.

A la Plaça Major encara hi ha més parades, està plena com un ou. Se sent el dring-dring d’alguns portamonedas. Molta roba i complements, i un stand amb CDs de Carlos Gardel i Antonio Machín. Suposo que encara es deuen vendre. L’escenari principal i la taula de so estan convenientment protegits de la pluja, amb tot embolcallat, excepte uns cables que repten. Continuo caminant pels carrers, cada vegada més estrets. Llegeixo: “Por esta calle no pueden pasar carros, so pena de diez reales”.

El restaurant Basset està ben ple a dos quarts de dues. Com vaig sol, m’acomoden amb més facilitat i amb relativa rapidesa. Després em comentarien que vaig tenir força sort, ja que havia aconseguit lloc sense haver reservat res. Hi van famílies amb avis, pares i fills que corren de punta a punta de la sala. Els nens que són una mica més crescudets no es volen fer notar. El servei va de bòlit. La carta fa molt de goig, però avui vaig de menú i em demano unes albergínies amb botifarra i bolets i una dorada amb ametlles. Per acompanyar, un vi blanc de la casa. Poques vegades he tastat unes albergínies farcides on l’albergínia tingués tanta consistència: sovint de les albergínies només queda la pell, com si només fos un embolcall biodegradable de carn picada, però aquí no, i són força gustoses. La dorada té espines en llocs inversemblants, però la carn és molt saborosa i trobo que força ben cuinada. De postres em demano una panacota amb caramel. El preu el trobo un xic car, però gens desmesurat. Força recomenable.

En sortir fa un temps grisós, l’aire sembla pintat. Entre els carrers de la part antiga s’esmunyen uns trons llunyans. No són atmosfèrics. Són proves de so a l’escenari de la Plaça Major, on un bateria es pren seriosament la seva tasca. Un cop arribat a la Plaça, em sorprèn veure-la buida, només animada pels serveis de neteja que procuren no deixar rastre del mercat, i ho aconsegueixen. Aprecio que el terra és moll, però no enfangat. Busco algun indret tranquil per llegir mentre espero. De tant en tant, passejo i veig davant del Bar Sport a uns joves que toquen blues-rock, amb versions de Jimi Hendrix, Lynyrd Skynyrd o Robert Johnson entre d’altres. Diuen que s’anomenen A Contrablues i apleguen un grapat de gent, es fan escoltar.

Quan arriba l’Anna, que venia des de Sallent, comencem a fer petar la xerrada. Feia temps que no ens vèiem i tenim força coses a explicar. Després de passejar una estoneta pels carrers de Vic, on ella coneixia força gent, anem a prendre una cosa al bar Indià. És espaiós i té una barra llarga, i allà ens hi acomodem. Prenem cerveses i un entrepà cadascú, ja que a la nit faran falta energies.

Amb puntualitat comença l’actuació de la Pau Riba Dic Ensembla. A l’escenari hi compto un mínim de 9 persones i un màxim de 16. No tots fan música: a l’escenari es pot pintar un quadre o clavar una xeringa gegantina al braç del Pau Riba, que informa que l’estan injectant “Virus Laics”, títol del treball que ve a presentar. Com és obvi, es canta el “Virolai”, més respectuós del que calia preveure. Pau Riba està com un llum, però l’espectacle és força vistós.

Mentre comencen a sonar els Plouen Catximbes, amb l’Anna ens belluguem per Vic i anem a la Plaça de la Catedral, on actuen els senegalesos Djilandjang. Arribem només a les cançons finals, però a temps per captar l’animació i la vida que transmeten. Quan acaben, comença a sonar des de l’altra banda de la plaça la Always Drinking Marching Band. No els veiem, estan tocant a peu de carrer, amb prou feines podem albirar un enorme trombó. Són divertits, hi reconec el “Hey Ya!” dels Outkast.
D’aquí anem cap a la Jazz Cava. Deixe entrar a mesura que alguns van sortint, per no omplir massa el local. Però hi ha una cua important. Una dona rossa intenta a l’entrada contenir a la massa. Posant-hi fe, vam esperar una mica i vam poder accedir-hi. Quan entrem a la part del local on s’actua, està tan atapeïda que l’únic que es pot distingir de l’escenari són les lletres il•luminades de “Jazz Cava”. El que sona és força interessant: és el Joan Díaz Trio (formació de piano, bateria i contrabaix) amb Silvia Pérez Cruz com a cantant. Presenten un disc homenatge a Bill Evans, i sona força bé. Quan alguns que estan a les primeres files decideixen abandonar la sala, on no hi cabia una agulla i on feia una xafogor creixent, podem avançar unes passes i veure mínimament per primera vegada als membres del grup. La contrabaixista mou amb energia i precisió els dits sobre el seu instrument, i ho fa tant bé que gairebé no segueixo un dels seus tirants, que amenaça durant força estona de mostrar el seu pit dret. D’altres espectadors n’estan més pendents. Silvia Pérez encisa amb una veu càlida, en aquell punt en que la fragilitat no és sinònim de feblesa. La banda està molt treballada i l’actuació és de les que posa el llistó d’un festival.

Quan sortim anem a la Plaça Major a veure el tram final dels Gossos. Com era d’esperar, està plena de gom a gom. No és un grup que m’interessi especialment, però trobo que el seu directe és més que digne i ho fan passar bé.

Ens trobem amb la Meritxell, el Gil i companyia. En acabar l’actuació, comencen a caure algunes gotes de pluja gruixudes. Amenaça una pluja forta, i hi ha gent que decideix marxar. Molts decidim quedar-nos una mica més, i encara tindríem una bona estona de hip-hop als escenaris del Sucre. D’una banda van tocar els H-Kayne (old school amb algun toc de dub) i d’una altra els catalans At Versaris (rap). Aquell lloc era massa fosc per mi. Encara hi haiva música quan vam decidir marxar.

DIUMENGE
Vaig constatar que la darrera generació de mosquits no té por al fred: em van desvetllar dos. L’esmorzar de diumenge, tot mirant per la finestra els camps de Prats de Lluçanès, va entrar molt bé. Per aquell matí l’Anna havia de dirigir una coral de jubilats a la missa de 12. A primera fila s’asseien l’alcalde i els regidors. Molta gent molt ben vestida, i jo amb sabatilles d’esport. Hi havia molta més gent de la que m’esperava, tot i que pocs joves, i alguns venien per acompanyar la gent gran. A la missa van sonar, entre d’altres, versions del “Blowing in the Wind” i del “Sound of Silence”. Quan el mossèn va fer una crida a la gent gran a col•laborar en la catequesi dels petits i va donar per tancada la cerimònia, el cor de jubilats va interpretar tres peces més. No estaven a prop de l’Escolania de Montserrat, però és just dir que no van desafinar molt. Segur que Déu no s’ha ofès, vaja. Al Mercat de Música Viva de Vic feien Menaix a Truà a aquella hora, però no els vaig trobar especialment a faltar.

Per dinar l’Anna prepara meló amb pernil, una mica de pasta, una botifarra i per postre una mica de raïm. Jo estava ben tip! Fem una passejada i veiem el safareig. Al costat, els tres canons de la font d’aigua estan protegits per una construcció de pedra. El safareig està a cobert excepte un lateral, que té un rajolí apart pels malalts. Té gairebé un segle d'antiguitat. És un diumenge a la tarda i no hi ha ningú, però es nota que allà s’hi ha fet molta vida i hi ha estat escenari de sospirs, patiments, confessions i rialles. Això l'Anna ho sap molt millor.

A la tarda baixem a Vic. Prenem un tallat cadascú al bar de l’Estació. S’hi està bé, força tranquil•litat abans de la tarda sorollosa a l’escenari Pep Ventura. Allà els The Forma posen bons fonaments seguint les passes de Mogwai i els Kum fan una demostració potent de metal basc. Tot molt eixordidor. Abans de les 19 hores, però, haig d’agafar el tren de tornada que em portarà a l’Hospitalet. M’acomiado de la Meri, el Gil i l’Anna, tot desitjant tornar-los a veure i amb la idea de que al Mercat de la Música Viva de Vic val la pena tornar.

Anàvem prou ben alimentats, això sí, com per fer una passejada pels diversos carrers de Gràcia, preferentment pels guarnits. Tot i ser dilluns i que la festa anava una mica de baixada, hi havia carrers on la circulació no era gens fluïda. Avançàvem a cops, vaja, entre el so d’havaneres, la xerrameca al voltant de les carmanyoles i el freqüent olor a porros on hi havia actuació. Una de les primeres parades va ser la premiada i fantàstica entrada al carrer Progrés, amb la seva recreació de l’infern.

Entre els carrers que més em van impactar hi ha el carrer Providència, onzè premi, en el que a aquelles hores de la nit em va semblar una representació d’un casquet polar, o fins i tot el palau de gel de la peli de “Superman”. També, com no, l’hiperprofessionalitzat carrer Verdi amb la lluita mexicana com a tema, amb uns decorats impressionants. I sobretot vaig quedar fascinat per la bellesa del guarniment del carrer Joan Blanques de Dalt, que es va endur el segon premi i el reconeixement a la millor il•luminació i al millor sostre. Entrar-hi de nit va ser màgic, era un entorn fabulós i somiador. En aquest sentit, Joan Blanques de Baix, primer premi per la seva recreació al voltant de l’ofici de la costura, no era ni molt menys tan espectacular. Potser quedava millor de dia.

La nit la vam acabar al carrer Joan Blanques de Dalt, on tocaven els Kumbes del Mambo. Els vaig veure per primer cop i espero que no sigui l’últim, perquè m’ho vaig passar molt bé. Peces de gust rockabilly, un “Cant dels segadors” en versió rumba catalana i un entranyable record al “Qualsevol nit pot sortir el sol” de Jaume Sisa van sonar en un carrer omplert a vessar de gent i de bon ànim. Nit grandiosa i memorable. Fet això, calia tornar a casa, dormir tres hores i a la feina, que no ha estat res.

PS: al dia següent vaig voler anar a l’actuació d’Enric Cassases a la plaça Rovira. Però em vaig aixecar tard de la migdiada, i quan vaig voler reaccionar no vaig seleccionar bé el transport. La connexió l’Hospitalet-Gràcia està molt minada amb les obres de la Línia 1 del Metro i de la connexió entre la línia 3 i la línia 5 a la parada de Diagonal. Aviam si la propera vegada tinc més sort.

Arribem amb les 21 hores tocades. Poca gent ocupa les 8 taules que hi ha. Després el relacions públiques (perquè bàsicament aquesta va ser la seva tasca) ens apunta que aquesta baixa assistència és inhabitual i que pot ser deguda a la Fira Alimentaria, que es desenvolupa aquests dies. També ens comenta que han vingut de Discovery Channel per filmar com s’ho fan, i que han rodat amb 3 càmeres (això, ja us ho dic jo, és una demostració de força per part de la cadena).

Donat que havíem de matinar al dia següent, sobretot jo, adoptem una certa moderació pel que fa a la tria del menjar. Ara bé, no som pas conservadors. Triem dos menús petits, cadascun amb el seu corresponent maridatge de vi (és a dir, una copa per plat, convenientment enunciat cada vegada per qui ens servia la taula). Els menús eren els següents (prepareu el pitet!):
- “ginger ale”, cogombre i xarup de pinya-estragó;
- crema de castanyes amb albercoc, coco i amaretto;
- cremós de caramel, salat, cafè i whisky fumat;

d’una banda, i de l’altra,
- xocolata amb vinagre, maduixa, menta i pebre;
- tòfona, mantega, avellana, cacau
- barra energètica de xocolata, gelat de pa negre, tanzanie 75%, i alfàbrega.

Com tenim encara una mica de gana, demanem un altre plat més cadascun, un gelat de bacon amb malibú, i un pa amb oli d’oliva i formatge. Obrint territori cap al salat.

Amb el cafè ens serveixen autèntiques delicatessen, com ara un xupa-xups de mandarina i coco, o un núvol de pebre, o altres petites joies en format de galeta, de magdalena o de polvoró.

Us ho podeu imaginar, no? Va ser tot un concert de “mmms” i “oooohs” amb tornades com « boníssim » o « extraordinari ». L’única falta estructural a l’Espai que vaig trobar, i ara tornem a la meva escassa visibilitat nocturna, va ser una certa dificultat per moure’m dins el petit recinte. En aquest sentit, vaig agrair que fóssim tan pocs clients. El preu final va ser d’uns 59 euros per persona, però quina nit la d’aquell dia! La nota no pot ser menor d’un 9,5.

Van haver diferències, però el ritual va ser idèntic. Ens posem el pitet, bevem vi del porró, ens atipem de calçots (treient les capes socarrimades i encara calentes de la ceba, deixant-nos els dits com acabats de sortir la carbonera, mullem el calçot en la salsa romesco, i vinga, cap dins)… Després mengem la botifarra amb mongetes, i finalment unes costelles de xai. En el cas del restaurant de Salomó, també entren al menú les carxofes, però no en sóc molt partidari. He parlat del vi, oi? Doncs això.

En aquesta més recent de Salomó em vaig encarregar de portar uns papers en què recollia frases de l’equip. Llavors vaig demanar a la cuina del restaurant un cistell de vímet que em van cedir gentilment, hi vaig abocar els papers convenientment doblegats, i amb el cistell al cap em vaig presentar davant la nombrosa audiencia (entre 50 i 60 persones) amb la intenció que treiessin un paper del cistell, llegissin la frase i endevinessin a qui pertanyia. No arribaven a la vintena, i vaig conduir la funció de la forma més àgil que sabia fer. Em vaig guardar un últim paper a la butxaca, perquè la millor frase, i la que requeria més elaboració, sortís l’última. Així, vaig treure d’una bossa de mà 3 guions, de forma que es va improvisar una mena d’obra de teatre amb 4 protagonistes. Crec que va funcionar.

Ara bé, he tingut una impressió forta mentre jugava a futbol amb nens d’altres. Aquella terrible sensació de que jo perdia les forces mentre els nens tenien una bateria inesgotable que els feia tornar a demanar la pilota. Una vegada i una altra. De sobte, m’he vist a mi mateix de petit, i he apreciat infinitament al meu pare.